Becada, no apta per a tothom

La becada (scolopax rusticola) és un au de lo més peculiar. Apreciadíssima per gastrònoms i caçadors és una de les aus més belles que podem trobar. D'un tamany menor que la perdiu, el primer que destaca de la becada és el seu bec llarg, d'uns 8 cm aproximadament. Els grans ulls li permeten una visió perifèrica de quasi 360º i el plumatge de bosc de tardor li atorguen un mimetaje perfecte amb el seu entorn.

Des del punt de vista gastronòmic, hi ha dues pràctiques imprescindibles que no podem saltar-nos. En primer lloc, la becada requereix d'uns dies de repòs, de maduració, de faisandage. Entre 4 i 6 dies són suficients, i lluny queden les històries de putrefacció. I en segon lloc, mai s'ha de destripar. Només es retira el pap (buche), el pedrer (la molleja) i els ulls.

El gran escriptor Josep Pla, ens dóna el seu parer: "la millor manera de cuinar-la van trobar a França, i van titular el plat bécasse sur canapè. Es cuina l'ocell sencer, en una cassola, després d'haver-li extret tot el que forma la panxa interna. Sobre una torrada s'estén el contingut del budell i al damunt es col·loca el volàtil ruixat amb el suc segregat pel seu rostit, i així es serveix."

Aviat farem una sortida per degustar alguna d'aquestes delícies i altres mostres de caça.

Us hi apunteu?